Joan ALCOVER, Desolació (cap al tard)

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta; 

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa, 

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, 

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, 

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca: 

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; 

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.