Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l'avenir;
mes, a l'hivern rejovenida,
en la dels fills torna florir.
Tèbia dolcesa els ulls amoixa
de pressentir la tendra mà
que, en acabant l'última angoixa,
piadosament els tancarà.
I de llur vida l’auriola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola,
assolellant el vas obscur.
Però si cau llur jovenesa
i se'ns acluca l'ideal,
què n'ha de fer de sa vellesa
l'àrida soca paternal?
Cap a l’abisme que ens espera
mon pensament amolla el fruit,
com el brancam d’una figuera
tota penjada sobre el buit.
No comments:
Post a Comment