No me talleu els brots del meu dolor.
Deixau-me omplir la boca de donzell.
Segau-me els cascavells de glòria antiga
i les flautes collides a dins l'aire.
Despullau-me la meva pell cremada
de les fines camises de lli blanc.
Que resti com un mort estès, fet pedra,
en llarga quietud dura d'altar.
No puc parlar, que tinc la meva boca
-urna de sol ponent, flors de safrà-,
inflada de tant glopejar la deixa
de l'Amat: blanca lluna del seu cel...
No comments:
Post a Comment